Per algun motiu els mitjans de comunicació no s’han fet ressò de dos debats parlamentaris en què l’Aran i Occitània eren els subjectes principals. El primer es desenvolupà al Senat a instàncies del senador socialista aranès, i antic Síndic de l’Aran, Francesc Boya. El segon es celebrà el passat dijous 9 de Maig al Parlament de Catalunya gràcies a una moció (aprovada) pel diputat aranès de CiU Àlex Moga.
Els dos debats perseguien objectius diferents. El primer cercava reconèixer la identitat pròpia de l’Aran defensant l’espanyolitat reial dels aranesos. Una frase textual de la moció deia: “la singularidad territorial, histórica y política del Valle de Aran y con ello el esfuerzo histórico del pueblo aranés por preservar su pertinencia a la Corona catalano-aragonesa y al Reino de España. (m’agradaria apuntar que el nom Corona Catalano-aragonesa com a tal no existí, sinó Corona d’Aragó)
El segon debat volia impulsar la ponència conjunta per elaborar la nova Llei d’Aran, un text legislatiu amb la voluntat per fixar els nous marcs competencials que reconeguin tant la singularitat de l’Aran en el territori administratiu català com la seva identitat nacional occitana i per tant les seves aspiracions d’autogovern. S’ha de recordar que l’Estatut de Catalunya del 2006 posteriorment retallat per les Corts Espanyoles i el Tribunal Constitucional ja definia la Val d’Aran com una realitat nacional occitana.
Totes dues mocions cerquen reconèixer la identitat pròpia aranesa. Una dins del marc espanyol i l’altra dins del marc català
La pregunta és: independentment de la idoneïtat d’una o altra moció i tenint en compte que veritablement a l’Aran parlen en una variant dialectal de l’Occità (reconeguda oficialment a tot Catalunya), com a acabat la Val d’Aran essent una comarca catalana quan està al sud del territori occità concretament a l’àrea de la Gascunya?
Des dels inicis de l’Edat Mitjana el nord peninsular i Occitània tingueren unes fortes relacions comercials, lingüístiques, artistes,… (el Rei Jaume I era senyor també de Montpeller i els trobadors tenien com a llengua el provençal, per exemple). Així que al 1067 s’incorporà el territori al Regne d’Aragó (no confondre amb la Corona d’Aragó, creada pel casament de Peronella d’Aragó i el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV al 1137). Tot i que sempre mantingué una forta independència. La desfeta de la Batalla de Muret
i el Tractat de Corbeil significaren la pèrdua definitiva de la influència catalana a la zona occitana, exceptuant la Val D’aran, la senyoria de Montpeller i algun altre petit territori.
Fins al 1411 no hi hagué, però, una unió efectiva entre l’Aran i Catalunya, quan el Parlament català acceptà l’oferiment del Síndic de l’Aran. En tot cas, i encara que en diferents breus períodes la Val d’Aran estigué sota sobirania d’altres territoris, aquests i el Principat sempre respectaren llurs tradicions, constitucions i furs, entenent la singularitat de l’Aran. S’ha de remarcar que fa 700 anys, el Rei Jaume II atorgà el privilegi de la Querimònia al territori, el qual reconeixia de forma expressa els drets, lleis i costums de la Val d’Aran.
Al 1805 passà a la jurisdicció religiosa del bisbat d’Urgell i el 1834 es suprimí per Reial Ordre el Conselh Generau dera Val d’Aran. Amb la restauració de la democràcia, la Val d’Aran s’hagué d’esperar fins al 1991 per recuperar els seus òrgans polítics propis (Consell General de l’Aran) i amb ell sorgiren dues posicions polítiques enfrontades. Els partidaris de què l’Aran es constituís com una Comunitat Autònoma diferenciada i els què defensaven la pertinença a la Comunitat Autònoma de Catalunya. Les eleccions donaren la victòria als partidaris de mantenir-se dins del Principat.
Així doncs, tot i que el preàmbul de l’Estatut de Catalunya defineix el Principat com una nació, la realitat és que es podria parlar d’un ens polític binacional. El reconeixement que forma part de la nació Occitana, els seus trets diferencials i la seva llengua així sembla indicar-ho. Però sobretot la voluntat del poble Aranès en aquest aspecte.