Aquests dies ha sortit a la llum la proposta de Brussel·les de crear un contracte únic a Espanya per combatre les altes xifres d’atur de l’Estat. Aquesta proposta està dins del context de possible sanció a l’Estat Espanyol pels desajustos macroeconòmics de l’Estat.
La proposta va ser anunciada pelComissari Europeu d’Ocupació Lázlo Ándor. La intencionalitat d’aquesta mesura és reduir les altes xifres d’atur. Des de les institucions comunitàries defensen que és la única mesura de flexibilització que es pot introduir en aquests moments.
Aquesta mesura va encaminada a permetre, a priori, que els joves puguin tenir més facilitats per entrar al mercat laboral (57% d’atur). Al mateix temps es pretén simplificar el mapa contractual espanyol per acabar amb la segmentació produïda per la polarització entre els treballadors indefinits (que estan excessivament protegits) i els temporals.
Ara bé, què significa flexibilització?
Aquí ja tenim la polèmica servida: En parlar de mesures de flexibilització hom podria pensar que es refereix a propostes encaminades a disminuir la pressió sobre l’Estat Espanyol i els seus ciutadans. Un exemple de la utilització d’aquesta terminologia en aquest sentit podria ser quan es parla de flexibilitzar les xifres del dèficit, la qual cosa significaria més marge de maniobra pel govern per tal de polítiques socials, per exemple.
No obstant, en aquest context, parlar de flexibilització ens remet al concepte econòmic liberal del capitalisme del S.XIX i l’assumpció d’aquests conceptes després de l’etapa de forta socialdemocràcia (inspirada en el keynesianisme) insaturada a Europa acabada la II Guerra Mundial fins a finals dels anys setanta pels neoliberals i neoconservadors capitanejats per Reagan i Margaret Thatcher.
Així doncs, flexibilització remet al concepte que si no hi ha plena ocupació és perquè el mercat laboral, contractual i salarial és massa rígid. És a dir, si tenim uns treballadors que cobren massa i que estan massa protegits per les lleis, la conseqüència lògica és que l’atur s’enfili. Per tant, la millor manera de solucionar el problema de la desocupació és retallant sous, dies d’indemnització i permetent un acomiadament més barat i amb unes cotitzacions inferiors a la Seguretat Social o simplement podent plantejar un ERO si l’empresa té sospites que en un futur pot arribar a tenir pèrdues.
La idea del contracte únic va encaminada en aquest sentit. Flexibilitzar les condicions perquè els empresaris, al veure que no tenen treballadors protegits i que per tant els hi surten més barats, tindrien més facilitats per contractar a més gent.
En tot cas aquest és el debat del capitalisme, a dia d’avui més actual que mai, entre la visió keynesiana i la neoliberal de com gestionar l’economia a nivell macro.
S’ha de dir, però, que moltes d’aquestes mesures ja es van prendre en l’última reforma laboral duta a terme pel govern del PP. Molts drets dels treballadors ja s’han perdut però la taxa d’atur continua pujant. El contracte únic realment podrà revertir aquesta tendència a l’Estat Espanyol?