Aquest passat dimarts, el conseller d’economia català, Andreu Mas-Colell, va presentar la balança fiscal de Catalunya amb l’Estat Espanyol de l’any 2010. La xifra del dèficit fiscal s’enfilà fins a més de 16.000 milions d’euros. Entre el 1986 i el 2009 la mitjana sobre el PIB representà un 8%, amb un mínim del 6,7% el 1986 i uns màxims del 10% el 1993 i el 2002.
Ara bé, què és realment el dèficit fiscal i com es calcula?
Evidentment els impostos els paguen les persones i no els territoris i Catalunya té un PIB per càpita superior a la mitjana i els sous són més elevats que la mitjana espanyola. En un sistema d’economia social de mercat hi ha d’haver un sistema de repartiment de la riquesa. En el cas espanyol, aquest repartiment no és només entre persones, sinó també entre comunitats i regions perquè les més desafavorides i endarrerides econòmicament puguin avançar cap a un procés de convergència. Així doncs, aquí ens trobem amb la primera contradicció: Els impostos no els paguen les comunitats autònomes, però el procés de convergència va destinat a aquestes (i aquí no es parla de què han fet aquestes comunitats amb els diners, si els han destinat a modernitzar les estructures productives per aconseguir una convergència econòmica o si simplement els han fet servit per donar subsidis i crear estructures i llocs de feina públics).
El problema resideix que en una comunitat autònoma amb el 16% de la població estatal, que genera el 20% del PIB i que aporta el 23% dels impostos, en el període 1982-1999 va rebre tan sols el 8,5% de les inversions estatals. Això es tradueix que mentre a la Comunitat de Madrid s’ha executat per sobre del 100% pressupostat i tenen connectat l’aeroport amb el sistema ferroviari, per exemple; a Catalunya això avui en dia és un quimera. I encara més sorprenent és veure que mentre els Fons de Cohesió europeus en el període 1986-2010 sumaren 130.000.000.000 d’euros, Catalunya aportà en el mateix període, a través del dèficit fiscal 231.000.000.000 milions d’euros (pàgina 10 del document del CCN).
Per calcular el dèficit fiscal hi ha bàsicament dos procediments. Des de les institucions catalanes es parla més del mètode de càlcul basat en el flux monetari i des de les administracions estatals es parla més del mètode de càlcul basar en el flux de benefici. El primer mostra unes xifres que com hem vist ronden sobre el 8% del PIB per any, mentre el segon mostra, en el període analitzat, unes xifres més discretes (sobre el 5%).
El flux monetari atribueix la despesa pública a la regió en què efectivament es materialitza. Aquest mètode té per objectiu avaluar l’impacte econòmic que té l’acció del sector públic sobre un determinat territori, en aquest cas Catalunya. Per exemple, aquest mètode assignaria la despesa associada als serveis centrals (els sous dels funcionaris o la inversió en les dependències ministerials, entre d’altres) a la comunitat on es concentren de forma majoritària (bàsicament a Madrid), ja que és aquest territori qui rep directament l’impacte econòmic que suposa acollir un cos de funcionaris d’aquestes dimensions.
Per la seva banda, el flux del benefici assigna la despesa a la regió on resideix el beneficiari, independentment d’on es realitzi de forma efectiva. En aquest cas, la despesa associada als ministeris centrals es distribuiria entre totes les comunitats autònomes, ja que s’entén que la feina dels funcionaris estatals beneficia per igual tots els espanyols. Aquest mètode, doncs, té per objectiu avaluar l’impacte de l’acció del sector públic sobre el benestar dels ciutadans.
El primer computaria les inversions fetes directament en un territori (carreteres, telecomunicacions,…). La segona es basaria en la idea que el què es fa per exemple a la capital de l’Estat, beneficia a totes les regions espanyoles i a tots els seus ciutadans.
Curiosament, calculant el dèficit fiscal a partir del flux monetari ens trobem que Ses Illes, El Principat de Catalunya i el País Valencià són les comunitats autònomes amb una diferència més gran entre el què aporten a l’Estat i el retorn de despesa que aquest fa.