El periodista Joaquim M. Puyal va ser escollit ahir Català de l’any 2012, guardó que des de fa dotze anys atorga El Periódico de Catalunya i que emet parcialment TV3 a través d’una gala televisiva que es va celebrar a l’auditori del Teatre Nacional de Catalunya. El periodista va quedar finalista juntament amb el cardiòleg i director mèdic de l’Hospital Clínic, Josep Brugada, i amb l’esportista, Laia Sanz, supercampiona de trial i del Dakar, als quals va dedicar les seves primeres paraules.
Joaquim M. Puyal (Barcelona, 1949), al que alguns anomenen ja “Mestre Puyal” va ser pioner de la ràdio en català i ha tingut també una brillant carrera televisiva. El públic associa fàcilment la seva veu i cara als mitjans públics de Catalunya (TV3, TVE i Catalunya Ràdio) i sobretot al FC Barcelona, equip del qual ha retransmès unes 2.000 narracions.
Joaquim M. Puyal va aprofitar el discurs d’agraïment que habitualment té lloc després de recollir el premi per parlar de la crisi del periodisme. En primer lloc, va voler diferenciar els problemes econòmics que pateixen les empreses periodístiques de la veritable crisi de la professió, que és un dels pilars essencials de la societat democràtica. “Més enllà d’aquesta crisi(la de la premsa) hi ha la crisi del periodisme. La democràcia es basa en la llibertat i no pot haver-hi llibertat si no hi ha informació”, va sentenciar.
En segon lloc, Puyal es va mostrar amoïnat per les condicions de treball en les quals treballen alguns col•legues de professió i va voler fer “un crit a favor del periodisme, de la circulació de missatges acreditats, fets per persones responsables que donen veu a la pluralitat”. Segons ell, la crisi del periodisme és mundial i ve motivada, en part, perquè els poders influeixen cada cop més sobre la producció del missatge i els periodistes tenen un espai més estret d’actuació.
Puyal va mostrar-se francament preocupat per la crisi social del moment, un sentiment que va voler transmetre a l’auditori dient que ell no era el Català de l’Any sinó que el premi s’ho mereixien aquells que lluiten per les injustícies, les famílies que tiren endavant malgrat l’atur o les desgràcies, les mares que pateixen quan no tenen què donar de sopar els seus fills o aquells que es dediquen a la cura de malalts i gent gran.