És evident la gran rellevància d’internet en la política, tant en el dia a dia de polítics, institucions i partits, com en les campanyes electorals o de comunicació. Però són internet i les xarxes socials la panacea en el món polític i comunicatiu?
Evidentment internet facilita molt la comunicació i realitzar campanyes polítiques. Però té limitacions. S’ha d’entendre internet com una eina. Molt eficaç i que permet l’aproximació a un públic potencial enorme, però sobretot és eficaç perquè permet una microsegmentació de l’electorat i de la ciutadania en general molt concreta.
El problema de la classe política, amb honroses excepcions que per sort cada cop són més grans, és la utilització d’internet simplement com a difusió. La gràcia d’internet no és només aquesta (la difusió és cosa de la ràdio i la TV), sinó la comunicació i l’establiment de relacions bilaterals i multilaterals.
De fet, si una cosa ha mostrat l’última campanya d’Obama, és la importància d’utilitzar les xarxes socials no com un mitjà de masses (per això ja hi ha la TV), sinó com una eina que permet arribar a targets petits de l’electorat. Les xarxes permeten obtenir molta informació i de qualitat, a voltes molt més fiable que l’obtinguda per mitjà de les enquestes.
El problema, però, és que hi ha encara una escletxa digital. Tot i que és veritat que generalment aquesta esquerda també és generacional. És a dir, les persones més grans tendirien a un “analfabetisme digital”. En canvi les persones més joves tindrien molta més facilitat en la utilització d’internet i les TIC. Mirat des d’aquest prisma, l’esquerda digital no és un problema tant gran, ja que com a mínim a nivell electoral les persones més grans acostumen a votar i en canvi són els joves el col·lectiu més abstencionista.
Això, però, no deixa de ser un problema, perquè encara que a nivell electoral aquesta fractura no és, a nivell qualitatiu tant important com podria semblar a primer cop d’ull; el problema el trobem en campanyes de comunicació institucional, per exemple.
El problema més greu està en què la utilització d’internet no és estadísticament rellevant en la informació sobre temes polítics entre la població. I és més, generalment són les persones actives offline les que utilitzen internet com una eina més de difusió, propaganda i relació en temes polítics.
Per tant, les xarxes socials permeten un major coneixement de l’electorat, però en molts casos es tracta de persones que ja són actives políticament fora del món virtual. Tenint en compte aquests paràmetres sembla lògic que l’esquerda digital tendeix a desaparèixer (els joves d’avui seran els adults de demà). Però al mateix temps, el repte de futur és aconseguir que la gent estigui més interessada per la polític i que en parli més. Aconseguint això, amb el temps, pràcticament tothom utilitzarà aquesta eina. Mirant les enquestes és veritat que la informació, l’interès i el fet de discutir de política està creixent entre la població, però també és cert que aquestes variables augmenten des de l’inici de la crisi. Quan les coses van bé el cinisme democràtic espanyol i català arriba a quotes estratosfèriques (s’entén com a cinisme democràtic l’acceptació de la democràcia com a millor forma de govern, però considerant que no funciona bé i que les institucions, partits i qualsevol actor públic que se’n deriva tenen unes valoracions majoritàriament negatives).
Tot i així és significatiu, a nivell electoral, comentar que qui decideix les eleccions no són els convençuts, els militants d’un partit o els votants captius, sinó els indecisos. I aquests s’acaben decantant per una opció o altre a partir del contacte personal de polítics, però sobretot de la gent pròxima, amics i familiars.
Així doncs, encara avui en dia, per guanyar unes eleccions no n’hi ha prou amb internet. Els mitjans convencionals continuen sent els dominants i sobretot, en una disciplina social com són les eleccions, el contacte humà, el porta a porta i fer petons a infants a les parades del mercat acaben decidint unes eleccions.