L’escriptora Teresa Pàmies (Balaguer, 1919) va morir ahir dimarts a Granada, on vivia un dels seus fills. La seva carrera literària és indestriable del seu compromís polític, que va marcar la seva vida. L’obra que deixa Pàmies dóna testimoni de la Guerra Civil, la clandestinitat i l’exili.
Pàmies va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1984); la Medalla d’Or al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona (2000); el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2001), i el Premi Manuel Vázquez Montalbán (2006).
Filla del dirigent marxista Tomàs Pàmies, el 1937 va ingressar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), on va tenir un paper actiu en la seva direcció, en la creació de l’Aliança Nacional de la Dona Jove (1937) i en el butlletí Juliol. Companya del dirigent i fundador del PSUC, Gregorio López Raimundo, a causa de la Guerra Civil espanyola es va exiliar a França, Cuba, República Dominicana, Mèxic (on va estudiar periodisme), Iugoslàvia i Txecoslovàquia. Durant aquest temps, va col·laborar en les revistes Serra d’Or i Oriflam, i va treballar a les ràdios de Belgrad i Praga.
Finalment, el 1971 va poder tornar a Catalunya, moment en què es va dedicar de ple a la literatura, amb un fort rerefons autobiogràfic marcat pel seu testimoni de la guerra, la clandestinitat i l’exili. També va continuar les seves col·laboracions periodístiques en mitjans com l’Avui, El Temps o Catalunya Ràdio.
De la seva obra destaquen Testament a Praga (1970), amb escrits i reflexions del seu pare (Premi Josep Pla); Va ploure tot el dia i Quan érem capitans (1974), Dona de pres (1975), la biografia de Dolores Ibarruri (1975), Amor clandestí (1976), Memòria dels morts (1981), Jardí enfonsat(1995, premi de la Institució de les Lletres Catalanes de prosa no de ficció),La filla del gudari (1997) o Cròniques de comiat (2000).
Mare del també escriptor Sergi Pàmies, el seu darrer llibre va ser Informe al difunt (2008), escrit poc després de la mort de Gregorio López Raimundo.