Aquests dies França ha estat a les portades dels diaris de mig món per les fortes mobilitzacions d’entitats civils organitzades i de persones a títol personal que s’oposen a la nova llei que legalitza els matrimonis homosexuals.
De fet, l’última manifestació, celebrada el dia 26 de Maig, tingué una assistència d’entre 150.000 i un milió i mig de persones segons les fonts (la primera xifra segons els organitzadors i la segona segons la policia) i acabà amb més de 350 detinguts provinents la majoria de l’extrema dreta.
La iniciativa del President Hollande ha acabat aixecant una forta polseguera entre els sectors d’extrema dreta i fortament catòlics del país gal. I tot i que des dels organitzadors provinents dels sectors catòlics han demanat reiteradament que no s’emprés la violència i que es volien desmarcar de l’extrema dreta, la realitat és que aquest objectiu no s’ha aconseguit.
Ara bé, com és que a França, paradigma del republicanisme i del laïcisme europeu i dels valors de la liberté, egalité, fraternité hi ha hagut una mobilització tant important dels sectors conservadors?
Com a primera idea s’hauria de comentar que republicanisme no és el mateix que ser d’esquerres. Al nostre país sembla que ho oblidem amb molta facilitat o que tenim una confusió amb els conceptes. Estats Units i la mateixa França en són exemples paradigmàtics. Quants governs conservadors i de dretes han tingut? Això no és cap contradicció en tenir una forma d’estat republicana. Es pot ser conservador i republicà al mateix temps. De Gaulle fundà la V República francesa (1958) i en fou el president entre 1959 i 1969. Al mateix temps fou el fundador de l’antecedent del partit de Sarkozy (UMP) i era una persona conservadora, de dretes, nacionalista, jacobina i impregnà el pensament polític i la sociologia de França, fent del gaullisme una filosofia política dominant al país gal. De fet Espanya ho sap prou bé. Durant el bienni negre del 1934 al 1936 la II República Espanyola estava governada per la CEDA i el Partit Radical de Lerroux.
Si ens fixem en el tractament que té la religió a l’Estat Francès, el laïcisme apareix en l’article primer de la Constitució. Pot sorprendre que un estat que es defineix com a laic tingui unes mobilitzacions tant fortes a causa de polítiques públiques que “atempten” contra l’ideari catòlic. Ara bé, que l’estat es defineixi d’una forma no significa que la totalitat de la seva població estigui d’acord al 100% en totes les formulacions. Espanya és una monarquia parlamentària i molta gent vol una República. En tot cas a França més del 80% de la població es considera catòlica en una o altra mesura. És més, es pot ser catòlic i voler un estat laic. Personalment es pot tenir adscripció religiosa i voler, no només que no hi hagi una religió dominant (cas espanyol com a estat aconfessional), sinó que la religió no tingui influència en la vida pública i en la presa de decisions polítiques. Amb això ens referim que molts catòlics estaven a les manifestacions en contra de la llei de matrimonis homosexuals, però molts més no hi van participar. Al mateix temps és lògic que en un país on la religió catòlica és dominant entre la població surtin conflictes a causa de polítiques que trenquin l’status quo dominant. I aquest status quo només s’ha trencat en una quinzena de països (la majoria europeus) i en algun estat dels Estats Units.
Aquesta idea ens porta a una tercera reflexió. En el cas que hi haguessin fins a un milió i mig de manifestants, França té més de 64 milions d’habitants, la qual cosa demostra que el seguiment de la manifestació no va ser ni molt menys majoritari.
Finalment seria important parlar dels conceptes d’igualtat, llibertat i fraternitat. Aquests conceptes venen de la revolució burgesa per antonomàsia. Els vencedors de la Revolució Francesa no foren el tercer estat (població sense privilegis en l’Antic Règim) entès com a pagesia i gent pobra, sinó el tercer estat entès com a burgesia urbana. Parlem d’igualtat, llibertat i fraternitat en un sentit liberal i burgès en un context on l’homosexualitat no es contemplava com una realitat política i social, i per tant queda fora dels esquemes racionals de molts francesos.