Fa poc ha sortit als mitjans de comunicació la presentació d’una iniciativa duta a terme per professionals i intel·lectuals demanant una nova llei de partits. Amb aquest mot sembla que es parli de la llei que permet il·legalitzar determinades opcions ideològiques (tot i que d’altres, curiosament vinculades a l’extrema dreta mai se’ls hi ha aplicat), però aquesta llei va molt més enllà.
Aquesta iniciativa no s’ha de confondre amb un canvi de llei electoral o de sistema electoral, ja que són coses diferents. Però al mateix temps és una iniciativa que de veure`s realitzada correctament podria servir per solucionar molts problemes derivats de la manca de legitimitat institucional i de desafecció política, sobretot perquè és una llei relativament senzilla de modificar.
Molta gent culpa al sistema electoral de tots els mals de la nostra democràcia, basant-se en la desproporcionalitat del sistema i la desafecció política. Sobre la desproporcionalitat molts ciutadans critiquen la llei d’Hondt com a causant d’aquest fet. La realitat, però, no és aquesta. Tot i que hi poden haver altres sistemes de prorrateig per convertir vots en escons, amb les condicions actuals els resultats no variarien gaire. El què permet un sistema proporcional pur (i no atenuat com és en el cas espanyol i català) és el llindar legal de vots per entrar en el repartiment d’escons i la magnitud de les circumscripcions. El cas espanyol, tot i dir-se proporcional atenuat, té uns efectes majoritaris molt forts perquè hi ha un llindar que encara que baix (3%), dificulta que partits petits entrin en el repartiment d’escons, però sobretot té unes magnituds tan petites en les circumscripcions que impossibilita l’entrada d’un tercer partit (són necessàries circumscripcions de com a mínim 8 escons per tenir efectes proporcionals). Espanya té 37 circumscripcions amb menys de 7 diputats, 7 mitjanes (entre 8 i 10 diputats) i només 6 circumscripcions grans amb més de 10 diputats. Un altre aspecte que es podria modificar és l’assignació automàtica de dos escons per circumscripció, que en una circumscripció gran no té gaire incidència, però en una circumscripció petita impossibilita l’entrada de tercers o quarts partits (si la circumscripció és de dos escons, independentment del % de vots que obtingui el tercer partit aquest no entrarà). Aquests són els problemes reals de la desproporcionalitat. Tot i així, a Catalunya la desproporcionalitat és molt inferior i la fragmentació de partits és més gran. Si ens fixem amb les primes dels partits (diferència entre el percentatge de vot i el percentatge d’esons) només CiU té un clar avantatge de +4,99 de mitjana des del 1980. Els altres partits, tinguin una prima positiva o negativa aquesta sempre es mou dins dels paràmetres d’un sistema proporcional pur: +0,99 PSC, +0,67 ERC, +0,20 AP/PP, -1,09PSUC/ICV-EUiA, -0,99 C’s i -1,26 la CUP.
Per tant en aquest aspecte poc es pot fer sense canviar la magnitud de les circumscripcions (en el cas de Catalunya és més difícil per la voluntat de respectar els criteris de territorialitat i evitar que Barcelona tingui tot el pes electoral).
Si parlem de la desafecció política i de la crisi de legitimitat dels partits i de les institucions, molta gent a proposat canviar la forma de vot. Es critiquen les llistes tancades i bloquejades, però aquestes són les millors per tenir sistemes proporcionals (que és l’altre efecte desitjat). Les llistes permeten no votar una persona, sinó un projecte. Encara que a molta gent li agradi que el diputat Ernest Maragall trenqués la disciplina de vot, la realitat és que ell representava un projecte polític. A més a més molts cops ens confonem de conceptes. No és el mateix llistes obertes que desbloquejades. Molta gent es refereix a llistes desbloquejades quan parlen de llistes obertes. Desbloquejades significa que el votant escull una llista i d’aquesta escull un nom. Les llistes obertes seria el sistema d’elecció del Senat. Les llistes desbloquejades poden tenir l’inconvenient que només surtin elegides aquelles persones que tinguin més impacte mediàtic, que tinguin més diners per finançar-se una campanya particular o simplement que hi hagi una sobrerrepresentació de les persones que tinguin un cognom amb les primeres lletres de l’abecedari perquè la realitat és que no coneixem els nostres diputats. Les llistes obertes ens porten invariablement a un sistema majoritari. I les dues tipologies tenen el problema de la possibilitat que hi hagi una lluita més gran dins de les pròpies llistes per sortir escollit que no pas entre les altres candidatures.
Actualment també es parla de l’alternativa de l’anomenat “sistema alemany”. Aquest és un sistema polietàpic. Els sistemes polietàpics combinen un vot de llista amb un altre de personalitzat amb un sistema majoritari utilitzant normalment la forma de vot first-past-the-post. Les dues variables més corrents són, en un cas la mera juxtaposició de diputats (per exemple en un país amb 100 diputats 40 s’elegeixen en circumscripcions uninominals i els altres 60 a partir d’un vot de llista normalment en una circumscripció nacional única). D’altra banda hi hauria el famós sistema alemany en què els escons són compensatoris. És a dir, el segon nivell d’elecció (la llista nacional) determina la composició del Parlament, per tant, el primer nivell (first-past-the-post) serveix bàsicament per la relació entre els diputats i els electors. A més a més, en aquest sistema els escons del Parlament no tenen un nombre fix, sinó que poden variar en funció de cada elecció.
Així doncs, si els resultats són pràcticament calcats als que han sorgit en el segon nivell i el benefici només radica en la relació diputat elector, perquè fer un canvi tant gran, brusc i amb una metodologia tant difícil? A part, com quedarien els partits més petits en les assignacions d’escons en la primera etapa?
A tot això se li ha de sumar el fet que amb aquest procediment tindríem dues tipologies de diputats diferents. Uns aconseguits gràcies a un suport directe de l’electorat i uns altres gràcies als vots de llista. I encara una altra contradicció: gràcies al primer nivell d’elecció es premien els polítics preferits pels electors i es castiguen els polítics menys volguts, però aquests últims es poden saltar del “càstig” dels electors entrant igualment al Parlament gràcies el vot de llista.
Al cap i a la fi, per democratitzar un sistema, que sigui més transparent i net i que els ciutadans puguin tenir una millor relació amb els partits no és tant qüestió de quin sistema tenim, sinó de l’honestedat dels polítics. I aquesta honestedat no s’aconsegueix per una llei.
És per això que la idea de reformar quelcom més senzill com és la llei de partits pot ser una molt millor solució. Si critiquem la manca de contacte i de relació amb els partits i els diputats, l’obscurantisme amb què es confeccionen les llistes electorals o l’amiguisme imperant en els partits i les institucions, potser el més eficaç és regular millor els partits (primàries, mandats limitats,…)
Per saber més sobre la desproporcionalitat podeu mirar aquí
Per saber més sobre les tipologies de forma de vot i quines relacions s’estableixen amb els electors podeu mirar aquí